Lectura sobre el Codigo Davinci.

Dan Brawn, El Codi da Vinci 
—El seu avi —es va interessar ell, intentant seguir el seu ritme—, quan li va parlar del pentacle, li
va mencionar el culte a la deessa o li va donar a entendre que tinguera algun tipus de ressentiment cap
a l'església catòlica?
Sophie va negar amb el cap.
—A mi m'interessaven més els seus aspectes matemàtics: la Divina Proporció, el Fi, la Seqüència
de Fibonacci, aqueixes coses.
Langdon es va sorprendre.
—El seu iaio li parlava del nombre Fi?
—Clar. La Divina Proporció. —Va somriure amb falsa modèstia—. En realitat, moltes vegades deia
de broma que jo era mig divina... ja sap, per les lletres del meu nom.
Langdon es va quedar un moment pensatiu i després va remugar quelcom en senyal
d'assentiment.
«So‐phi‐e.»
Continuaven baixant per l'escala, i Langdon es va concentrar en el Fi.
Estava començant a adonar‐se que les pistes de Saunière eren més coherents del que en un
principi havia suposat.
«Da Vinci... la sèrie de Fibonacci... el pentacle.»
1
Per increïble que pareguera, totes aqueixes coses estaven relacionades mitjançant una idea tan
bàsica de la història de l'art que Langdon dedicava moltes classes a exposar‐la.
El nombre Fi.
Es va sentir una vegada més a Harvard, de nou en la seua classe de «Simbolisme en l'Art»,
escrivint el seu nombre preferit en la pissarra:
1,618
Langdon es va donar la volta per a contemplar la cara expectant dels seus alumnes.
—Algú pot dir‐me què és aquest nombre?
Un alt, estudiant d'últim curs de matemàtiques, que s'assentava al fons va alçar la mà.
—És el nombre Fi, o també Phi, pronunciant les consonants com una efa.
—Molt bé, Stettner. Ací vos presente a Fi.
—Que no cal confondre amb pi —va afegir Stettner amb un somriure de suficiència.
—El Fi —va prosseguir Langdon—, un coma sis‐cents divuit, és un nombre molt important per a
l'art. Algú sabria dir‐me per què?
Stettner seguia en el seu paper de graciós.
—Perquè és molt bonic?
Tots van riure.
—En realitat, Stettner, torna a tindre raó. El Fi sol considerar‐se com el nombre més bell de
l'univers.
Les riallades van cessar al moment, i Stettner es va incorporar, orgullós.
                                                
1
Hi ha moltes referències que pots trobar al llibre, tema 7Mentres carregava el projector amb les diapositives, va explicar que el nombre Fi es derivava de
la Seqüència de Fibonacci, una progressió famosa no sols perquè la suma dels nombres precedents
equivalia al següent, sinó perquè els quocients dels nombres precedents posseïen la sorprenent
propietat de tendir a 1,618, és a dir, al nombre Fi.
A pesar dels orígens aparentment místics de Fi, va prosseguir Langdon, l'aspecte verdaderament
esbalaïdor d'aqueix nombre era el seu paper bàsic en tant que motlle constructiu de la naturalesa. Les
plantes, els animals i fins i tot els éssers humans posseïen característiques dimensionals que s'ajustaven
amb misteriosa exactitud a la raó de Fi a 1.
—La ubiqüitat de Fi en la naturalesa —va afegir Langdon apagant les llums— transcendeix sens
dubte la casualitat, per la qual cosa els antics creien que aqueix nombre havia sigut predeterminat pel
Creador de l'univers. Els primers científics van batejar l'u coma sis‐cents divuit com «La Divina
Proporció».
—Un moment —va dir una alumna de la primera fila—. Jo estic acabant biologia i mai he vist
aqueixa Divina Proporció en la naturalesa.
—Ah no? —va respondre Langdon amb un somriure burlaner—. Has estudiat alguna vegada la
relació entre mascles i femelles en un bresca d'abelles?
—Sí, clar. Les femelles sempre són més.
—Exacte. I sabies que si divideixes el nombre de femelles pel dels mascles de qualsevol bresca
del món, sempre obtindràs el mateix nombre?
—Sí?
—Sí. El Fi.
L'alumna va ofegar una exclamació de sorpresa.
—No és possible.
—Sí que és possible —va contraatacar Langdon mentres projectava la diapositiva d'un mol∙lusc
espiral—. Reconeixes açò?
—És un nàutil —va dir l'alumna de biologia—. Un mol∙lusc cefalòpode que s'injecta gas en el seu
closca compartimentada per a equilibrar la seua flotació.
—Correcte. I sabries dir‐me quina és la raó entre el diàmetre de cada tram del seu espiral amb el
següent?
La jove va mirar indecisa els arcs concèntrics d'aquella closca.
Langdon va assentir.
—El nombre Fi. La Divina Proporció. Un coma sis‐cents divuit.
L'alumna pareixia meravellada.
Langdon va projectar la següent diapositiva, el primer pla d'un gira‐sol ple de llavors.
—Les pipes de gira‐sol creixen en espirals oposades. Algú sabria dir‐me quina és la raó entre el
diàmetre de cada rotació i el següent?
—Fi? —van dir tots a l'uníson.  
—Correcte. —Langdon va començar a passar molt de pressa la resta d'imatges: pinyes
pinyoneres, distribucions de fulles en branques, segmentacions d'insectes, exemples tots que
s'ajustaven amb sorprenent fidelitat a la Divina Proporció.
—Açò és insòlit —va exclamar un alumne.
—Sí —va dir un altre—. Però què ha de veure açò amb l'art?
—Això mateix!—va intervindre Langdon—. M'alegre que algú ho pregunte.Va projectar una altra diapositiva, d'un pergamí groguenc en què apareixia el famós nu masculí
de Leonardo dóna Vinci —L'home de Vitruvi—, anomenat així en honor a Marcus Vitruvi, el brillant
arquitecte romà que va exalçar la Divina Proporció en la seua obra d'Arquitectura.
—Ningú entenia millor que Leonardo l'estructura divina del cos humà. Havia arribat a exhumar
cadàvers per a mesurar les proporcions exactes de les seues estructures òssies. Va ser el primer a
demostrar que el cos humà està format literalment de blocs constructius la raó dels quals és sempre
igual a Fi.
Els alumnes li van dedicar una mirada escèptica.
—No em creieu? —els va reptar Langdon—. Perquè la pròxima vegada que vos dutxeu, dugueu‐
vos un metre al bany.
A un parell d'integrants de l'equip de futbol se'ls va escapar una rialla nerviosa.
—No sols vosaltres —va tallar Langdon—, sinó tots.
Xics i xiques. Intenteu‐ho. Amideu la distància entre el sòl i la part més alta del cap. I dividiu‐la
després entre la distància que hi ha entre el melic i el sòl. No endevineu quin nombre vos donarà?
—No serà el Fi! —va exclamar un dels esportistes, incrèdul.
—Doncs sí, el Fi. Un coma sis‐cents divuit. Voleu un altre exemple? Amideu la distància entre el
muscle i les puntes dels dits i dividiu‐la per la distància entre el colze i la punta dels dits. Una altra
vegada Fi. Un altre més? La distància entre el maluc i el sòl dividida per la distància entre el genoll i el
sòl. Una altra vegada Fi. Les articulacions de mans i de peus. Les divisions vertebrals. Fi, Fi, Fi. Amics i
amigues, tots vosaltres sou tributs errants a la Divina Proporció.
Encara que els llums estaven apagats, Langdon notava que tots estaven atònits. I ell notava un
pessigolleig en el seu interior. Per això es dedicava a la docència.
—Amics i amigues, com veieu, sota el caos del món subjau un orde. Quan els antics van descobrir
el Fi, van estar segurs d'haver donat amb el pla que Déu havia usat per a crear el món, i per això li
rendien culte a la Naturalesa. És comprensible. La mà de Déu es fa evident en ella, i fins i tot en
l'actualitat hi ha religions paganes, que veneren la Mare Terra. Molts de nosaltres honrem la Naturalesa
com ho feien els pagans, i ni tan sols sabem per què. Les festes de maig que celebrem als Estats Units
són un exemple perfecte... la celebració de la primavera, la terra que torna a la vida per a donar‐nos el
seu fruit. La misteriosa màgia inherent a la Divina Proporció es va escriure al principi dels temps. L'home
es limita a acatar les regles de la Naturalesa, i com l'art és l'intent de l'home per imitar la bellesa sorgida
de la mà del Creador, ja vos podeu imaginar que durant aquest semestre veurem prou mostres de la
Divina Proporció aplicades a les diverses manifestacions artístiques.
Durant els següents trenta minuts, Langdon es va dedicar a mostrar‐los diapositives amb obres
de Miguel Ángel, Dürer, Leonardo da Vinci i molts altres, demostrant en tots els casos la deliberada i
rigorosa observança de la Divina Proporció en el plantejament de les seues composicions. Langdon va
desemmascarar el nombre Fi en les dimensions arquitectòniques del Partenó atenés, de les Piràmides
d'Egipte i fins i tot de l'edifici de les nacions Unides de Nova York. El Fi apareixia en les estructures
bàsiques de les sonates de Mozart, en la Cinquena Simfonia de Beethoven, així com en els treballs de
Bartók, de Debussy i de Schubert. El nombre Fi, va exposar Langdon, l'usava fins a Stradivarius per a
calcular la ubicació exacta de les oïdes o efes en la construcció dels seus famosos violins.
—Per a acabar —va dir Langdon acostant‐se a la pissarra—, tornem als símbols. —Va dibuixar les
cinc línies secants que formaven una estrela de cinc puntes—. Aquest símbol és una de les imatges més
importants que veureu durant aquest curs. Formalment conegut com «pentagrama», o pentacle, com
l'anomenaven els antics, moltes cultures el consideren tant un símbol diví com a màgic. Algú sabria dir‐
me per què?
Stettner, l'alumne de matemàtiques, va alçar la mà.
—Perquè en dibuixar un pentagrama, les línies es divideixen automàticament en segments que
remeten a la Divina Proporció.
Langdon va moure el cap cap avant en senyal d'aprovació.—Molt bé. Doncs sí, la raó de tots els segments d'un pentacle equival a Fi, per la qual cosa el
símbol es converteix en la màxima expressió de la Divina Proporció. Per això, l'estrela de cinc puntes ha
estat sempre el símbol de la bellesa i la perfecció associada a la Deessa i a la divinitat femenina.
Les alumnes van somriure, complagudes.
—Una cosa més. Hui només hem mencionat de passada Leonardo da Vinci, però el tractarem
tractar molt més durant el curs. Està perfectament documentat que Leonardo era un fervent devot dels
antics cultes a la deessa. Demà vos mostraré el seu famós fresc L'últim sopar, que és un dels més
sorprenents homenatges a la divinitat femenina que veureu mai.